EL POBLE ÉS QUI MÉS ORDENA

Anys seixanta. José, un jove dels afores de Lisboa, és testimoni dels darrers anys de l’Estado Novo: veu els pares dels seus amics partir a la guerra a l’Àfrica, col·labora amb les víctimes de les terribles inundacions del 1967 i entra en contacte amb idees polítiques i intel·lectuals, llibres, música i pel·lícules procedents de fora del país, sovint de forma clandestina. Segons madura, observarà el desplegament de la lluita antifeixista, però també el de l’opressió, aprendrà quin paper té la música d’intervenció, viurà el festival Vilar de Mouros i, per fi, la caiguda del règim el 1974. Després del 25 d’abril, s’unirà als grups polítics més actius, sectors de l’esquerra militar, personificant el radicalisme, la desobediència i l’intervencionisme revolucionari que van caracteritzar aquell període. Aquesta obra, però, és una ficció: els indrets, les persones i les situacions que apareixen aquí són imaginats. S’inspira, això sí, en homes i dones que, en el seu esforç per canviar el món, es van transformar a si mateixos. Aquest còmic, creat a quatre mans, parteix d’una premissa: «Totes les revolucions són impossibles fins que es tornen inevitables».