CRÍTICA DE LA RAÓ PURA

«La raó humana té el singular destí, en un gènere dels seus coneixements,
de veure’s assetjada per preguntes que no pot defugir, car li són plantejades
per la mateixa naturalesa de la raó, però que tampoc no pot respondre,
car depassen tota facultat humana.
No és pas per culpa seva que es troba en aquest destret. La raó
comença amb principis l’ús dels quals és inevitable en el curs de l’experiència
i alhora resulta suficientment verificat per aquesta experiència.
Amb aquests principis s’enlaira com més va més endalt (tal com comporta
la seva pròpia naturalesa), fins a les condicions més remotes. Però
com que s’adona que d’aquesta manera cal que la seva tasca resti sempre
imperfeta, perquè les preguntes no s’acaben mai, es veu obligada a emparar-
se en principis que ultrapassen tot possible ús empíric i que, això no
obstant, semblen tan poc sospitosos que fins la raó humana comuna hi
està d’acord. Amb això, però, la raó es precipita en l’obscuritat i en contradiccions,
a partir de les quals pot ben bé llucar que cal que en algun
racó s’hi amaguin errors de base que, emperò, no pot arribar a descobrir,
perquè els principis de què se serveix, en anar més enllà del límit de tota
experiència, ja no reconeixen cap pedra de toc de l’experiència. El camp
de batalla d’aquestes infinites desavinences s’anomena metafísica.»
Immanuel Kant