ELS DIES PREVIS

“També sabia –era inevitable no saber-ho– que la Magda adorava l’Àlex. A ella li agradava plantejar-ho d’aquesta manera: si hagués pogut garbellar tots els individus masculins de l’espècie humana que havien existit a la faç de la Terra en tots els temps de la història bípeda, no n’hauria trobat cap altre com l’Àlex. «És com el meu vaixell trencaglaç. És com si l’Àlex visqués sempre tres segons per davant meu. Ell aprofita aquesta anticipació per anar-me aplanant el camí, per desbrossar-me’l, apartar-me’n els entrebancs, preveure’m, entendre’m, i tot això sense que jo ho noti…», li va dir una vegada la Magda, envaïda per un rampell de nostàlgia sense sentiment de culpa, entre els llençols entebeïts de l’habitació d’un hotel de Ginebra, des d’on aquell capvespre, després d’haver fet l’amor sabent que encara els quedava la nit salvatge per endavant, tots dos contemplaven la fúria desmaiada del color sanguina del sol abeurant-se a les aigües de coure esmaltat del llac Leman”.