ELS VESCOMTES DE CABRERA A LA BAIXA EDAT MITJANA.IDENTITAT FAMILIAR,DINÀMICA

La nissaga dels Cabrera fou una de les més rellevants de l’alta noblesa medieval catalana. Descendent d’aquells vescomtes de Girona del segle xi que havien aconseguit apropiar-se d’un càrrec vescomtal d’origen carolingi i convertir-lo en un títol hereditari, i que, havent incorporat la senyoria d’Àger creada per Arnau Mir de Tost, havien anat alimentant els seus propis interessos a la banda d’Urgell —fins i tot, a terres de Lleó i de Castella—, el seu cognom s’associa encara amb individus de la talla dels vescomtes Guerau IV, primer del llinatge a esdevenir comte d’Urgell, o Bernat II, «gran privat» del rei Pere el Cerimoniós. Tanmateix, fora dels seus considerats grans personatges, dels Cabrera se sap molt menys del que en general se suposa.
Aquesta obra, basada en el contingut de la tesi doctoral del seu autor, busca aprofundir el nostre coneixement del passat dels Cabrera entre els segles XII i XV seguint tres eixos principals: el primer, de reconstrucció de les accions dels mateixos Cabrera en els plans polític, social, militar i econòmic a partir de l’anàlisi biogràfica col·lectiva —o prosopogràfica— del llinatge; el segon, de l’examen de les vies biològiques i memorístiques de creació, conservació i expressió d’una identitat familiar pròpia; i, el tercer i últim, de l’estudi dels processos de construcció i de gestió d’un domini senyorial.
Gràcies en bona mesura a l’accés a la documentació procedent de l’antic arxiu dels vescomtes de Cabrera, que es troba a l’abast dels investigadors des de fa només unes poques dècades, el present estudi explora els intents dels mateixos Cabrera de donar continuïtat al llinatge i a la seva identitat, de perpetuar-ne el control sobre el patrimoni i la posició de poder, i, naturalment, de maximitzar les opcions d’augmentar aquests últims. Així mateix, planteja qüestions com ara la manera en què anaren evolucionant i consolidant-se els trets identitaris de la família, o com i per quina raó els Cabrera van apostar per generar consentiment entre els sotmesos a la seva senyoria, i quins efectes tingué això darrer sobre la cohesió territorial dels seus dominis, així com sobre l’aparell de govern i administració dels mateixos. Tot plegat posat en context des d’una perspectiva crítica que pretén contribuir a la reflexió a l’entorn d’unes concepcions ja clàssiques, tan deutores de la propaganda comtal —de Barcelona— i règia com de l’oposició política entre noblesa i monarquia i de la domesticació de la primera en benefici de la segona, idees aquestes que hom creu ja en curs des de les darreries del segle XIII.