EL SUÏCIDI I EL CANT(POESIA POPULAR DE LES DONES PAIXTUS DE L'AFGANISTAN)

A les valls afganeses i als camps de refugiats del Pakistan, les dones paixtus improvisen breus poemes d’una intensitat i bellesa inusitades: els landais. Aquesta forma poètica limitada a dos versos sovint rimats s’acostuma a recitar acompanyada de música en cercles exclusivament femenins. Són versos anònims que es creen en comunitat, i només perviuen a través del temps els que queden gravats en la memòria col·lectiva.
La veu dels landais és la d’una dona lliure que manifesta les seves inquietuds, les seves alegries i els seus plaers: un cant que és alhora un crit desconsolat àvid de vida amb el qual la dona afronta l’opressió de la societat tribal i patriarcal. D’aquesta protesta ofegada només en deixa dos testimonis: el suïcidi i el cant. Si amb el suïcidi imposa un acte socialment irrecuperable, a través del cant exerceix un desafiament de naturalesa idèntica que, a la seva manera, pot revelar-se fatal. I és que les melodies dels landais exalten incessantment tres temes amb regust de sang: l’amor, l’honor i la mort.

¡Maleït gall, com t’escanyaria!
Si no haguessis cantat, l’amant en braços encara tindria.
Suaument, pels forats de les mànigues, fes lliscar la mà.
Ja han florit, ja han madurat, les magranes de Kandahar