CARTES A UN AMIC ALEMANY

Les paraules de Camus no són del dia després: estan escrites, justament, enmig dels dies en què Europa cau en aquell abisme que tan gràficament va expressar Arendt i que acabaran per configurar el forat en la història que esquerda el segle XX. Aquí rau el valor i la grandesa del seu testimoni: llum enmig de la foscor. Una llum emesa amb risc de la pròpia vida. En cada carta s’endevina la tremolor d’aquest risc i, també, la perseverança que prova d’enfrontar-se a la tempesta de l’àngel de la Història, un àngel, com el de Paul Klee, amb el rostre esfereït i els ulls esbatanats davant del que contempla. (Del pròleg de Xavier Antich)

Llapis tossudament alçat en galerades intenses i sota temps grisos. En la relectura d’aquestes cartes, s’estenen els dobles subratllats i cau l’enèsim cercle amb signe d’admiració. Com es pot dir tant en tan poc: no és una lloança literària ni estilística, sinó una defensa de la claredat en brevetat. Una estranya barreja d’elevació ètica -des del fons del pou mirar ben amunt-, epístoles per salvar el que mereix ser salvat -salvar l’home de si mateix i preservar la fragilitat i vulnerabilitat dels cossos vius- i la imperativa ordre de combat per la llibertat perquè no en queda d’altra i l’alternativa és sucumbir. Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix de res és no fer res. (De l’epíleg de David Fernàndez)