Solament una part minsa de la crítica ha reconegut el valor del transitiu i continu en l arquitectura d Alvar Aalto. Se l ha interpretat a partir d una idea d ordre en qué les diferents peces d un edifici o espai urbá es presenten de manera a¯llada, sense una estructura comuna que les uneixi. D acord amb aquest enfocament, les diferents parts i elements dels seus edificis o conjunts urbans es relacionen entre ells per mera contigüitat, sense inflexions ni articulacions. En altres paraules, s han ignorat els espais de transició i recorregut com a aspectes crucials de les seves propostes. En contraposició, aquest assaig té com a objectiu demostrar que la manera en qué es produeix, controla i organitza el recorregut de les persones és un dels components fonamentals de l arquitectura aaltiana. Els elements que guien els itineraris des de l exterior (preludi) fins al centre de les propostes (desenllaç) són considerats acuradament, seguint una seqüéncia premeditada. La circulació va més enllá de la seva funció de connectar árees i funcions i es converteix en un esdeveniment espacial independent. Dit d una altra manera, passa de ser una mera utilitat a convertir-se en el fonament de l arquitectura. En resum, pretenem demostrar que els diversos ámbits de les propostes d Aal
