Estampida es va publicar el 2008. Seguint el ritme de la fuga desesperada del canvi climàtic, la disrupció social, les nostres noves migracions massives, lluita per reimaginar un present habitable, un ara, en què podríem aguantar, cautelosos, impertinents, sempre inventius, «comptant en silenci cap a l’infinit». La veu essencial de Graham ens guia amb fluïdesa “a mesura que passem aquí ara al món proper”, quin futur tenim sorgint poderosament a través d’aquestes pàgines, on el poeta ens implora “fins a l’últim siguem humans”.
La inusual xarxa d’al·lusions de la poesia de Jorie Graham uneix les tècniques del Modernisme anglosaxó i la poesia del llenguatge amb desplegaments narratius hereus del monòleg interior de James Joyce i Virginia Woolf, ha adjudicat a Graham certa reputació de poeta difícil i intel·lectual. James Longenbach diu de Graham: «Durant 30 anys, Jorie Graham s’ha ocupat de l’armatost humà en la seva totalitat [...] en lloc de limitar-se a l’estreta porció emocional reservada amb més freqüència als poemes. Com Rilke o Yeats, imagina el poeta hermètic com una figura pública, algú que aborda les qüestions filosòfiques i polítiques més urgents de l’època simplement escrivint poemes».
