No sabem fins quan l’obra de Charles Bukowski (1920-1994) seguirà sortint il·lesa de les esparracades del neopuritanisme progressista intolerant, ni sabem com ni per què ha perdurat indemne a les croades de l’escola del ressentiment, però la veritat és que tot i que en algun moment del passat més immediat aquesta obra hagi pogut semblar l’expressió d’un autor estantís, un referent quasi patètic de la llibertat amb què s’expressava el món en la darrera part del segle que ens precedeix, Bukowski segueix aixecant el cap, fotent-se del mort i de qui el vetlla, seduint lectors i veient com la seva obra s’edita i reedita en múltiples llengües, ajudant una bona part acollonida del món a empassar-se la píndola imposada del «políticament correcte».
