El pensament polític de Jacques Derrida (1930-2004) s’articula a partir de la noció d’aporia. La seva crítica a la sobirania, a l’estat nació, a la violència fundadora de tota llei, a la comunitat excloent, al logo(falo)centrisme, a la representació... no deriva en un anarquisme ingenu sinó més aviat en una exigència ètico-política. Es tracta de, malgrat viure en els estats que tenim, malgrat no haver superat la democràcia representativa, romandre oberts a l’heterogeneïtat, a tot allò que l’estat i la seva construcció jurídica exclouen.
Si alguna cosa defineix la democràcia, per Derrida, és el fet de ser l’únic sistema obert, l’únic capaç de permetre el dret a l’alteritat. És aquesta exigència de justícia la que desborda tot dret i tota estructura estatal. La relació entre democràcia i sobirania esdevé doncs aporètica, no té sortida ni resolució, però per a tot estat constituït, per a tot sistema polític que pretén tancar-se en si mateix i legitimar-se a partir d’un principi fundador, la democràcia serà allò tan difícil de realitzar com d’exorcitzar. La resta no és sinó totalitarisme.
