En aquest llibre Elisabet Abeyà ens narra alguns aspectes de la seva vida professional, des dels inicis de l’escola en català a Mallorca als anys setanta del segle passat fins a l’època recent, amb les diferents amenaces que ha rebut l’ensenyament. Dins de la seva trajectòria hi destaca especialment la importància de la narració oral. Per ella els contes són una eina de comunicació privilegiada i carregada de sentit, i no un simple espectacle o un recurs didàctic per treure’n un profit. Els contes són un regal que ens fem els uns als altres, i que ens alimenten possiblement durant tota la vida. Aquest llibre vol «inspirar els qui ara mateix fan de mestres i d’adults prop dels infants (familiars, monitors, terapeutes, bibliotecaris...) per confiar en els contes com a mitjà de comunicació i sobretot per confiar en els infants mateixos», tal com llegim a la introducció. Les reflexions que aquí s’exposen, esquitxades d’anècdotes de la
vida real, ens conviden a plantejar-nos l’ensenyament a fons, amb sinceritat i sense por, fent èmfasi en el llenguatge i en tot el bagatge cultural que aquest ens transmet. A tot el text s’entreveu el respecte cap als contes populars, cap a la comunicació oral i sobretot cap als infants.
