L’Aitor no té una vida regalada. Se sent maleït i li sembla que tot el que toca se li podreix entre els dits. La vida es precipita i a vegades ens atropella, però hi ha barris, hi ha famílies, hi ha persones que semblen estar sempre en el punt de mira d’una mena de déu psicòpata. Marc Moreno compon un mosaic tarantinià de fracassos, la història sotragada d’un antiheroi de l’extraradi de Barcelona que ha fet de l’escapisme el seu estil de vida, de supervivència: no hi va ser quan el necessitava la Sofi, la mare de la seva filla; és incapaç de plantar cara al mala peça del seu germà gran, i ara que la mare és a l’hospital, no gosa traspassar la porta de l’habitació per veure si se’n surt o no. Però les coses encara poden empitjorar.
Els personatges d’Escapisme no encaixen ni tan sols entre ells: són peces defectuoses d’un trencaclosques condemnat als marges.