L'Aurora Bertrana conferenciant reforça la imatge polièdrica d'una escriptora mirall de la no poc convulsa història del segle XX. Gràcies a dades bibliogràfiques, però sobretot als originals del Fons Bertrana de la Universitat de Girona (d'on provenen els textos que us presentem), podem corroborar que les conferències són una part destacada del gruix d'una obra heterogènia (articles, contes, narracions, novel·les, assajos, traduccions).
Aquest recull, prou significatiu, dibuixa la Bertrana que pujava a la palestra. Llegint els discursos, descobrim com desplegava un bagatge (tant literari com personal) amb què era capaç d'atraure l'audiència. Sense embuts, i amb una elaboració acurada, defensava el viatge com a enriquiment personal, animava a la dona perquè es formés i participés en la cosa pública, trencava una i dues i tres llances per la literatura en català i la mateixa llengua catalana (malgrat les adversitats), criticava la societat occidental, el colonialisme, la falsa moral i, a més de presentar els propis llibres, homenatjava companys de lletres. Disparava contra el retrocés cultural, la censura, l'Església o la pretesa objectivitat en els premis literaris; ara bé, tot plegat encaixant-ho en un temps i un espai ben determinats.
Amb tot, la Bertrana del 1931 i la del 1967 formen una sola veu sense pèls a la llengua; especialment, tenint en compte que hem tret a la llum fragments censurats. I és que aquí gaudireu d'una Aurora Bertrana en tota la seva essència.
