El 2004, any de la publicació de Per què ens estimem les dones, Mircea Cartarescu ja era un autor de reconegut prestigi a Romania. Tanmateix, però, el volum que teniu a les mans, format per vint-i-un relats, es vincula sobretot als escenaris de la seva infantesa i primera joventut. Amb un estil fet de filigrana i servint-se del joc autoficcional, l’escriptor ens presenta una corrua de narracions en què es manifesta un interès explícit per les dones, l’amor i la bellesa femenina i, és clar, el sexe.
Dones entendridores com Petruta, enyorades com la jueva Ester, idealistes fra-cassades com la securista Irina, monstruoses i diabòliques com la Nana de Torí, desafortunades com la gitana Zaraza... I totes elles, ben mirat, no són sinó dones aparentment corrents, però que en les paraules de Mircea Cartarescu assoleixen allò extraordinari que qualsevol conte ha de tenir per meravellar-nos. MIRCEA CARTARESCU (Bucarest, 1956) és poeta, narrador, assagista i crític literari. Des de 1991 exerceix com a professor de literatura romanesa a la Universitat de Bucarest. Malgrat que a partir de l’any 1992 deixà d’escriure versos, sempre ha manifestat sentir-se, per damunt de tot, poeta. De fet, el 2015 reuní tota la seva obra en vers en un sol volum, Poezia. Pel que fa a la narrativa, ha publicat els llibres de relats Travesti (1994), Per què ens estimem les dones (2004), Les belles estrangeres (2010) i L’ull castany del nostre amor (2012). Les obres Nostàlgia (1993), el poema èpic El Llevant (1990) i la trilogia Cegador (L’ala esquerra, 1996; El cos, 2002; i L’ala dreta, 2007) l’han consagrat com un autor de culte i ha esdevingut l’escriptor romanès contemporani de més prestigi. La seva darrera obra publicada és Solenoide (2015).
