La caiguda d’Amlet. Versió de la versió. Perversió. Un monoleg en vers i infinit que se centra en el moment en que Hamlet s’ailla, pren consciencia de la seva consciencia. Esta sol, doncs, o potser és sord o és cec. És l’home i el seu destí. Condemnat a la llibertat. L’ésser que lluita per existir, intentant definir-se, delimitar-se, ser allo que no ha heretat, allo que és seu i només seu. Veiem quelcom que es precipita en Hamlet. És la caiguda de l’hac, la lletra que de l’angles al catala passa a no sonar.
L’empestat. Prosper, Miranda i els altres naufragats han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fi resten sols. Aillats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, pero ja no tornara a ser el d’abans, ara que ha apres a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha trait; un univers empestat. La mussitació d’una llengua que exprimira fins a fer-ne un drama: aquest. L’empestat.
