El marc de les estètiques en ús resulta insuficient per a explicar el fenomen estètic. D’una banda, l’activitat artística cada dia és més desplaçada per plantejaments científics i tècnics que permeten d’analitzar o substituir allò que aquelles estètiques entenien com a irreductible “intuïció creadora”. D’altra banda, quan el medi tècnic i urbà en què viu l’home, és obra pròpia i no pas de la natura, resulta lògic que l’estètica comenci d’ocupar-se del problema del context social humà. Aquesta Teoria de la sensibilitat ens mostra com l’art i l’estètica d’avantguarda intuïren aquesta transformació i ampliació del contingut dels problemes estètics del nostre temps, però pretenien, gairebé sempre, de resoldre’ls sense sortir del marc de les formes i formats de l’art tradicional. Rubert de Ventós estudia també els indicis d’una nova sensibilitat i un nou art real: una resposta als problemes que tenien plantejats l’art i l’estètica tradicionals, tot donant compte de com l’art renaixentista desemboca, culmina i mor “naturalment” en l’art implicat. Però també era urgent de cercar les directrius que mouen la transformació actual de l’art i que ens han de permetre d’endevinar-ne el futur.
