Les parets i les portalades de la placeta de Santpedor on va néixer Pep Guardiola conserven els tocs insistents d'aquell xicot escardalenc, inquiet i encantador que cada any demanava una pilota als Reis Mags. El futbol, des dels tres anys, és el joc exclusiu de dissabtes i estius, viscuts en la llibertat dels carrers, però a l'escola en Pep és aplicat i bon minyó. S'envolta sempre de gent més gran i ho xucla tot com una esponja. Quan deixa el poble per ingressar a la Masia del Barca, s'enyora una mica però aviat empeny el món amb peus i cames. Amb dinou anys salta a la gespa del Camp Nou i comença una carrera de futbolista que acaba a l'altra banda de l'Atlàntic. El migcampista actua sempre d'indiscutible cervell que dibuixa les jugades sobre el terreny. Tossut i llest, hàbil i autodidacte, obsessiu i perfeccionista, es fica al cap que serà entrenador i fins i tot The New York Times ja parla del «Barca de Guardiola». Coneix i admira Martí i Pol i Lluís Llach, però l'amistat amb David Trueba és còmplice i absoluta. No se sent símbol de res, ni l'eixorden els aplaudiments, perquè ensuma que els elogis d'avui seran les clatellades de demà.
