-Raus! Raus!- Cridaven els SS des de l'andana mentre obrien les portes dels vagons i estiraven els primers presoners que trobaven. Raus! I cop de culata. Raus! I empenta al terra. Raus! I puntada de peu. Raus! Raus! Tots els vagons s'esvalotaren sacsejats per la violència d'aquells soldats grisos cofiats amb la calavera. Fou en aquell just moment quan les esperances de l'Antoni, fins aleshores encara espurnejants, començaren a tremolar com l'espelma que sent bufar. Aquells SS que colpejaven a tort i a dret, just al costat del rètol de Mauthausen, eren molt diferents dels soldats de la Wehrmacht que els havien capturat a Alsàcia. Massa diferents. Per què? Es demanà ell mateix. No ho entenia: ells eren republicans i prou, no havien fet la guerra a Hitler. L'Antoni no comprenia per què els havien deportat i per què els estaven apallissant. Però no tingué temps de pensar una resposta. Un cop sec i punyent al ventre el féu trontollar endavant fins que caigué de bocaterrosa a l'andana. La nit, freda i negra, s'enfosquí del tot.
