Els capítols d’aquest volum de la Història Agrària dels Països Catalans dels segles moderns se centren tant en l’observació de les continuïtats com en la identificació dels canvis. S’hi examinen les conjuntures seculars, les transformacions dels conreus i de les tècniques (amb atenció especial a la vinya i el vi) i les estructures socials. Els autors distingeixen tres conjuntures en el transcurs dels segles XVI al XVIII. A finals del XV i inicis del XVI s’identifica un moviment expansiu en termes demogràfics i productius que es prolonga fins al final de la dècada del 1580. Els guanys vegetatius de la població, encavalcats amb l’ajut decisiu de la immigració, col·laboren en la reconstrucció de es bases agràries d’una producció en què la rotació biennal i els cereals són arreu encara hegemònics i les novetats socials i productives escasses. El període 1580-1680 és reconegut com una fase històrica ambivalent en què la crisi es combina amb les transformacions. Els canvis en les estructures socials precediren les novetats agràries i les diferències entre els territoris catalans rauen en bona part en el distint paper que la noblesa o els sectors urbans tenen en les relacions socials agràries, en les quals la pagesia tendeix a erosionar la renda feudal. Arreu, però, l’endeutament per raons privades o fiscals engendra diferenciació social. El segle XVIII es veu com el segle de l’expansió i la formació del mercat, però també com la culminació i final d’un model de creixement. A Catalunya permeté la formació de xarxes protoindustrials i al País Valencià la formació d’una agricultura intensiva totalment comercialitzada.
