En el moment en què el curs de la Segona Guerra Mundial es torna irremissiblement desfavorable per a Alemanya, Parmènides és el punt de partida que escull Heidegger per desplegar, amb una magistral seguretat, el procés de formació de les bases del pensament i de la sensibilitat europees. Durant el semestre d’hivern del 1942-1943, a la Universitat de Friburg, ressegueix el procés de «romanització» del lèxic grec i les conseqüències que això té per a la història d’occident. Analitzant la multiplicitat de sentits del terme grec per a «veritat»—i el seu contrari corresponent, «falsedat»—, tracta de problemes com la justícia, la política, allò diví (i allò humà), el sentit de la vida (i de la mort), discuteix interpretacions de Schopenhauer, Nietzsche, Burckhardt, Spengler, o evoca poetes com Hölderlin i Rilke, i, fins i tot, ofereix de passada una interpretació del cèlebre Dies irae, dies illa de Tomàs de Celano. La importància d’aquest text va molt més enllà dels estudis de filosofia i de filologia clàssica i fa que llegir-lo sigui una necessitat també per a tots aquells que consideren primordial mirar d’entendre el món que els ha tocat viure.
