La salvació ha estat un tema habitual al llarg de tota la història, abans i tot de l'era cristiana, però a mitjan segle XX era especialment candent: eren els temps de la «teologia de l'alliberament» i del Concili Vaticà II, així com d'un món immers en una profunda renovació social. Congar va voler fer-hi una aportació singular a partir de l'expressió «poble messiànic», en la qual oposa l'autèntic messianisme encarnat en la vida de l'Església a altres messianismes seculars. El Poble de Déu, com a «poble messiànic», és cridat a ser en el món l'anticipació i la figura d'una humanitat redimida. Dividida en dues parts, l'obra parla, en la primera, de l'«ésser» de l'Església i, en la segona, de la seva «missió», atès que l'Església, sense diluir-se en el món, existeix «dins» el món i «per» al món.
