La trista fortuna de Manolo a Catalunya (una mescla agredolça d’oblit i desconeixement mistificat) és, probablement, només responsabilitat seva. A banda d’uns quants amateurs que estimen per damunt de tot la seva obra, la imatge que d’ell domina és la d’un perdulari mig bohemi i mig delinqüent, més simpàtic i carregat de facècia a l’estil d’alguns bromistes barcelonins d’entre dos segles que escultor de mèrit. Però Manolo, més enllà del seu pintoresquisme cert, va ser un escultor de primera línia, amb un llegat artístic d’una solidesa extraordinària que no fa sinó produir admiració a qui l’observa tant amb ulls històrics com estrictament contemporanis. Avui dia, la figura de Manolo no fa sinó créixer. És per això que hem cregut oportú preparar aquest àlbum, en el que el personatge pot prendre tota la seva dimensió, una dimensió, comptat i debatut, de veritable artista.
