Rodolf Llorens i Jordana va ser un pensador a contracorrent. Arrauxat, contundent i àcid quan convenia, va escriure pensant sempre en positiu, per a un país i una cultura «normals», malgrat les circumstàncies de la Guerra Civil i de l'exili. La frescor i audàcia del seu estil punyent l'apropen a Francesc Pujols i l'allunyen del Noucentisme i d'Eugeni d'Ors, a qui va combatre amb llibres com aquest que presentem, rèplica implacable a Les formes de la vida catalana de Josep Ferrater Mora. El lector hi trobarà una relectura de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila, coratjosa, rampelluda a voltes, que té ben poc a veure amb la mesura i el «seny» tantes vegades esmentat. Prenent com a punt de partida els encerts i errors d'altres autors que han provat de definir la idiosincràsia catalana (Jaume Vicens Vives, Josep Trueta, Valentí Almirall o Carles Pi-Sunyer), Llorens desenvolupa la seva pròpia teoria sense embuts. El mateix autor ja ens adverteix, d'entrada, que el llibre l'ha fet a cops de puny «i si al lector tant li repugna el pugilisme farà molt santament de deixar-ho córrer i de no girar cap més full».